diumenge, 24 de novembre de 2013

Per que ?

Dissabte 15-11-2013

Avui me he trobat amb una bona sorpresa, aquest cop no, ha estat escalant, si no complint amb el compromís, contret fa uns mesos, de participar en una “Taula Rodona” junta amb gent de autentic prestigi.
Per que Jo…. ?

Sembla que les vies que últimament obro provocant dos coses :



Primera que molta gent torni a escalar, després de anys de no fer-ho



Segona,  molesta a alguns fins a l’extrem de que algú o alguns es dediquen a treure xapes…!!!


Les dues circumstancies ant fet de altaveu i las a promocionat fins a tal punt que em van demanar que expliques el per que les obro... ?


Al final de la xarrada  em van sorprendre i em van fer pujar els colors, davant de tota aquells personatges realment significatius del Mon de la muntanya ................ va i em donant una placa de agraïment
  

 
Em vaig quedar mut i aclaparat 


A continuació he copiat la meva petita aportació a les 
"III Jornada Tècnica UEC"


Gracies




Títol de la xerrada i posterior col·loqui


Estils d’escalada

La meva motivació    actual    de lo que Jo anomeno disseny i equipament de  vies d’escalada
 
Fa uns mesos el company Pere Sauret      em va proposar vindre a fer un col·loqui, amablement vaig dir que NO,       Jo no tinc facilitat de paraula, ni me agrada parlar en públic,       va insistir mol... i com faltava uns quants mesos no li vaig dir ni Si, ni No.

Quina va ser la meva sorpresa quant em vaig veure als primers escrits sobre aquest col·loqui,     no vaig saber dir que No,        em va demanar que parles de les vies que he obert últimament i la meva motivació,     quedarem que seria no mes de uns 10 minuts.

Faré els possibles per no avorrir-vos i per no semblar massa pedant al tindre que parlar sobre Jo



La societat ha evolucionat en el seu conjunt, per be …?  O per mal…?



No soc ningú per jutjar   la seva evolució ....

 

Als reportatges cinematogràfics de la construcció del gratacels es veu el operaris amb la carmanyola asseguts a sobre de una biga a un munt se metres a sobre l’asfalt.



Per sort avui les normes de seguretat ant evolucionat i el treballador esta convenientment protegit.

 

Temps era temps al circ  La “Pinito de Oro” i altres trapezistes ho feien sense xarxa i de tant en tant patien unes caigudes que els deixaven inútils per el resta de la seva vida.



Desprès va ser obligatori per llei posar “La Xarxa” moltes discussions, es perdria la essència, es perdria la emoció,       era la fi del espectacle,   a on anirem a parar  etc etc



Ara es fa servir el cable enganxat a un arnes lleuger i tothom ho veu lo mes normal del mon



I el Circ segueix, no es el mateix.... evidentment :  no tenim lleons o tigres, ni els trapezistes es trencant els ossos.... però es circ,    potser un altre circ, però,  es el que es correspon amb aquesta societat



Podria seguir així  “ad infinitum” posant exemples amb els vehicles, carreteres i quasi en qualsevol àmbit de la vida i del esport.

 

La escalada segueix aquest mateix camí  .... bo...?  dolent ... ?

no ho se,       però es la evolució de la societat,    de la que formem part,     a quasi ningú se li passa per el cap anar amb camisa i americana a escalar o al Himàlaia amb anoracs de roba de gavardina   ....



Es podem negar,     podem fer-nos una petita reserva privada,    serà temporal ..... no podem parar les normes i costums de la societat,         estem en continua evolució i per sort es crea controvèrsia,        diferencia de opinions i es barrejant conceptes,      penso que es Bo,       com a tota evolució sorgeixen els extrems i els intransigents,                      es normal i coherent amb el ser humà.



Des de Aquest plantejament als anys 80 es van trobar un grup de companys i vam obrir unes vies assegurades al nostre nivell, ja que a les hores era difícil  de trobar a Montserrat vies de Vº assegurades,          així van sortir vies com :  98 oc, Stromberg, Opera Prima etc.

També es va pensar en dona un cop de ma als mes porucs      i va sortir la via Rataplan a la Magdalena Inferior.



Va haver molta controvèrsia, però els Màsters estaven ocupats en obrir les seves vies de dificultat i de risc i no ens van presta atenció, es barallaven entre Ells per veure qui era mes Friki o mes pur o qui defensava el esperit de...... ves  a saber que.



Total que van passar els anys i ara aquestes vies ant esdevingut clàssiques ..... amb lo que això signifiqui per cada un de nosaltres.



Resulta que ara la gent arriba als 60 – 70  i als  80   anys i esta en bona forma física, però ja no pot o no vol assumir el risc de una caiguda,         la recuperació seria fatal.



Els fills i  els nets, emprenyant per que els portem a escalar,     però no amb carmanyola, si no amb cotxe i tornar de hora per que a la tarda ant de sortir amb els col·legues.



Actualment  tenim un munt de gent jove que no ant seguit els passos que alguns consideren els mes PURS     com començar amb la carmanyola i la Chiruca.



Aquestes generacions ant saltat directament  a fer  “Totxo” o  a fer  “Boulder”, gent que se apropant a la escalda des de el gimnàs, gent físicament mol mes preparats que nosaltres ho estaven, però que no tenen els mateixos principis i il·lusions que nosaltres.



 La muntanya la veuen diferent i no compartim alguns punts de vista al respecte.



Ells també son producte, com nosaltres de la nostra cultura, encara que de diferents èpoques, uns se adapten millor,      altres pitjors i altres no se adaptem......     sempre a estat així a La Muntanya,  a la escalada   i sobre tot a la societat en general.



Tot això em va motivar per dissenyar i equipar  algunes vies per Ells ....                     per nosaltres,      son vies de poca dificultat en que cada  4/5 metres tenim una assegurança encara que la dificultat sigui de IIIº,          i es que per alguns un tercer pot ser tant difícil com Vº per altres.





Em vaig preguntar això trencarà el esperit de aventura que te la escalada..?



No        ... crec que no,       per que l’aventura com nosaltres la coneixem, també a evolucionat.... se ha transformat, ja no es la mateixa.



En un món en que tota la terra esta en tres D        i que en qualsevol moment et pots situar en un mapa i donar-li la perspectiva que vulguis.....

Que tens la previsió de la meteo per els propers minuts , hores dies...   al lloc exacta en el que estàs



En que els equips de suport son al teu entorn ... 



Penso que el risc segueix existint, però l’aventura.....?



La aventura esta dintre nostre i cada un de nosaltres te unes capacitats i unes motivacions diferents.



Si això ho posem al mon de la escalda,      al costat de casa,      ens trobem amb lo mateix,         crec que la aventura se ha transformat en una superació de fites, que requereixen generalment una gran preparació tècnica, física i en molts casos mental per afrontar els nous reptes,         però es un altre forma de aventura.



Per tant si que en aquest marc la figura de l’escalador que no es aventurer, ni un especialista,    si     te cabuda.



Aquest escalador, que podríem dir “escalador no Alpí” te el seu espai diferent i diferenciat dels demès ..... (?) no se com anomenar-los,    com a tot lo nou ant sortit un munt de classes i practiques diferents que reclamant el seu espai.



Es a aquest escalador aficionat  que comença o que esta allargant

 la seva etapa d’escalador al  que he dedicat alguns mesos del estiu per  equipar unes vies adients a Ells i de pas fer-me un “Pla de Jubilació”,       en llocs que ja estan,          o   estaran envaïts per el públic en general (no escalador)     es a dir que es realitza en un espai ja saturat de turisme, amb comoditat per arribar-hi i per tornar



Las he fet de forma que el que comença     se senti segur i el que esta una mica mes avançat pugui passar de llarg algun punt de assegurança      i he procurat no trepitjar els itineraris oberts i coneguts i mantenir una certa distancia amb les vies properes, tot tenint en compte que avui es fa una via ..... NO un cim, en la majoria de ocasions.



Me he fet un codi propi de com dissenyar i equipar  una via popular, que intento seguir



 01)  Itinerari

             

 01a)  No te que ser  mol difícil, màxim IVº + / Vº i si te algun tram  de mes que, es pugui fer còmodament  en A0

           
01b)  Si la dificultat esta al voltant del IIIº una assegurança , cada  5/6 metres,     si tenim un tram de IVº posar una assegurança  cada 3/4 metres,    segons  la dificultat,   si arriba al IV+ assegurar-lo de forma que es pugui fer en A0
            

01c)  Pensant en la gent que fa temps que no escala les tirades curtes son importants, per que no cansen, 
per que  la gent que te una mica de nivell  però            va amb nens o amb gent sense gaire nivell  pugui controlar a vista i amb la  veu, sense problemes.
La distancia optima per aquests casos es de 22 a 28

mets, així també permet  anar 3 amb una corda, 
cosa habitual en gent que comença o va amb nens.

01e)  Si algú te capacitat i  lo que vol es anar mol rapit, pot empalmar dos llargs amb un, cosa mes difícil  si les tirades fan mes de 30 metres, així tots 
contents



01f) Si pensem en aprofitar algun terreny amb

vegetació, la experiència em diu que si la via es 
fa mol, es degrada  fàcilment ;  Per lo tant crec 
que lo millor per no malmetre la vegetació es :



 Si es una sabina o un arbre, posa una xapa  a la seva alçada, de tal manera que quedi fora de pas, encara que sigui un parell de pams.



Intentar evitar les zones amb arbres, si no  es possible, traçar un itinerari lo mes curt, fàcil i còmoda possible, deixar-lo senyalitzat, per que no mes es passi per 

aquest indret i el resta no se espatlli.

 
03b)  Si es baixa caminant o desprès del ràpel se ha de caminar per un lloc que no tenim camí, marcar
amb fites adequadament, per dos motius,

               

Per que el personal no es perdi


Per que si esta ben marcat es farà un camí              natural que no farà malbé el resta del terreny,  en cas contrari cada persona farà el seu camí i al final tindrem un munt de traçats i de terreny fet malbé.



Lo mateix serveix per l’aproximació

   



Pròleg

A mes crec que això dels pitons, tascons, “baguetillas” i semàfors, queda mol millor en les vies de aventura, que no es  repeteixen tant

i per una minoria , que saben aprofitar el terreny, tenen experiència i gaudeixen immensament de aquest plaer, per mols dels altres, “Pixa Pins”,, aquestes vies son inabastables, be per edat, forma física o dedicació.



Siguem Valents i aquells que obren vies de Aventura, que ho facin al seu aire, se’ls ha de respectar i admirar.



Aquells que ara obrim per un escalador de un perfil mes amable i mes “dominguero” fem-ho Be i no a mitges. També se’ns respecta



Ara aquells que no es ni carn ni peix, ...... mmmm ..... no se, no tinc suficients coneixements per opinar.



15-11-2013

Guillem Arias i Gil



11 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats Guillem, pel reconeixement merescut i per les teves paraules sàvies. Jo personalment hi estic d'acord, hi ha d'haver de tot i per a tothom. I si la gent amb nivells més baixos volem escalar, ho hem de poder fer sense perills també! Que per molts anys ens vagis obrint vies i no te les desequipin! ;)

Una abraçada,
Pau

Trini Salva ha dit...

Felicitats Guillem, ja era hora, i gràcies per obrir aquestes vies tan be equipades. Estem amb tu. Una abraçada. Trini i Salva

"PACA" ha dit...

El que es trist,es que no et donguis compte del mal que fas a la muntanya(la massifiques), però sobretot el mal que fas a la gent per als que li obres aquestes vies:els hi negues l`esència de l`escalada.

Marià ha dit...

Felicitats per l'homenatge/reconeixement, tel mereixes més que ningú. Som molts els que gaudim de les teves vies. No deixis d'obrirne.

Salut

Joan B ha dit...

Bon dia Guillem.
Pel que fa a mi, jo crec que fas una feina que molts agraïm i que ens permet escalar unes vies molt assegurades.
Fins i tot a vegades escalar una via i no xapar-ho tot, ens ajuda a pujar la nostra autoestima.
Gràcies per la teva feina.
Salut i a escalar

eltercergradista ha dit...

Felicidades por el premio
Suga

Anònim ha dit...

Et mereixes el reconeixement. Tant de bó tothom tingués la teva clarividència i et teu tarannà.
Hi ha lloc per tothom, si tothom té respecte als demés i a la muntanya.
Jordi Clop

eltercergradista ha dit...

Felicidades por el premio,es un buen reconocimiento por la labor realizada en años
Suga

Anònim ha dit...

Jo no sóc ningú per valorar si et mereixes un premi, un reconeixement o uns copets a l'esquena....El que queda clar és cap a on va això d'escalar avui en dia, més bolts, menys perill, més decadencia.
No qüestiono la seguretat de les vies que obres, que no vol dir que siguin teves, sino el que m'entristeix és la massificació que pateix la muntanya arrel de fets com els que portes a terme...

"Pasen y vean la patética flustración que sufren algunos en el monte"

Ivan L.

Josep Batlle ha dit...

Bona nit Guillem. Llegit el teu al•legat varies vegades me n’adono que et sents situat al capdamunt de la cadena tròfica amb potestat de foradar la roca tantes vegades com vulguis sense ni tan sols preguntar-te si potser no està ben fet, tal i com si d’una paret de casa teva es tractés. Per cert, dir-te que el conglomerat montserratí està protegit legalment, només cal una decisió de dalt per que se’ns apliquin restriccions cada cop més estrictes, i el rebombori dels últims temps no ens fa cap bé, t’ho puc assegurar.

Repassant també el teu decàleg es pot apreciar clarament que tot t’ho fas a mida tenint en compte les teves virtuts fisico-psíquiques, autojustificant-te amb les necessitats dels demès per fer-ho (Pla de jubilació, edat, proximitat, perfil amable i “dominguero”)

Creus realment coherent que quan la dificultat supera el IV+ s’equipi com Ae? Amb el mateix argument algú altre podria omplir de graons de ferro tot el excedís de 80 graus d’inclinació per exemple! És clar que la seguretat evoluciona, i tu segur que portes un vehicle amb més mitjans de protecció, però corres molt més que als anys 60’s. Si penses, ens estàs demanant que anem per carreteres més segures amb cotxes molt més segurs però a 60 km/h, per què no ens fem mal!

De veritat que no crec que ni tu pensis que això és evolucionar a cap nivell.
Un motiu per no obrir més vies? Senzill, simplement preguntar-se si amb totes les vies que hi han obertes no en tenim prou per omplir una vida. Potser cal preguntar-nos on acaba la nostra llibertat i on comença el respecte envers el medi i els demés usuaris.

Clama al cel que ens cal a tots una reflexió com es pot sentir en la majoria del col•lectiu montserratí, que no tinc cap dubte que no són “els personatges realment significatius del món de la muntanya” que esmentes al teu post que et van atorgar el premi.

Només una reflexió amb tot el respecte.
Salut

Miguel Uroz ha dit...

Hola Guillem, només quatre paraules que, com tu, no sóc orador. Gràcies, gràcies i gràcies per la teva tasca i els teus companys. Tinc 55 anys i greus lesions als genolls, però em resisteixo a penjar l'arnés i els mosquetons. La muntanya, i com a part d'ella l'escalada, em té el cor robat i no vull renunciar als seus plaers. Com ja deus imaginar, no puc còrrer el risc d'una caiguda en les meves condicions, i és precisament el que la teva feina, molt important per a mí, em proporciona: seguretat. Si per altres opinions fos, a mí m'hauríen de llençar als lleons. Un altre vegada moltes gràcies i que tinguis una llarga vida plena d'emocions i feliçitat.
Miquel