Sant Jeroni

 28-12-2024

Montserrat

Monestir

Sant Jeroni

Avui tocava complir un oferiment quan la meva amiga Núria Coma va estar bastant fumuda li vaig dir que un dia l'acompanyaria a caminar per Montserrat.
Jo preveia una dona gran (80 anys) fumuda amb problemes al peu que no podia quasi caminar i jo quedaria com un màster...
Sí, com un màster, ja us contaré, però anem a pams, lo primer és lo primer. Parada al Bruc a Ca l'Anna a esmorzar. Només entrar a la taula dels vells escaladors, vells coneguts d'ella del GEDE, abraçades i petons, rememorar quan ella va fer la primera femenina al dit, una mica d'exposició dels diferents mals que ens afecta a tots i sort que avui no hem parlat de quines pastilles pren cada un de nosaltres, sort.

Nota filosòfica: He començat a anomenar a aquest tipus de coneixences com "Companys de Vida". Per què...? Simplement, és gent que probablement no som amics en el sentit més profund de la paraula, però ens coneixem de fa un munt d'anys, alguns més de seixanta anys, no hem estat amics, amics però ens hem anat trobant al llarg de la nostra vida, als refugis quan no estaven guardats ni havies de demanar plaça els que si ho estaven, simplement anaves i sempre ens trobàvem els mateixos, érem quatre gats a tot el País, després alguns van deixar de sortir, altres es van dissipar en la marabunta de gent que s'ha anat incorporant i ara ens tornem a trobar al Bar o als pocs llocs en què encara podem anar per dificultat, per seguretat i per llunyania. Aquest col·lectiu he començat a anomenar-los "COMPANYS de VIDA".
Fet aquest apartat seguim amb l'excursió, encara sort que estava fumuda!!

Agafem el "Cavall de Ferro" (funicular de Sant Joan) agafem el camí que va al Pla dels Ocells i en arribar agafem el camí de l'esquerra direcció a Sant Jeroni. La baixada fins al Pla dels Ocells bé, molt bé Jo al davant i ella seguint-me sense collar. Tot ha estat arribar al camí de les escales i l'he deixat passar... "Núria quan trobis una bifurcació de camins, aturat i espera que arribi" és especialista a agafar el camí que no toca.
De tant en tant m'esperava i anava dient ... "Fas el pas molt curt" Jo la mirava amb ulls de vedella morta i no deia res, després s'aturava i em deia "seu aquí que estaràs molt còmode" silenci per la meva part, no per res, sinó que no tenia alè per dir res, Jo seguia al meu passet, després venia allò de "respires per la boca i s'ha de respirar pel nas" més ulls de vedella morta i pensava ... Si respiro per la boca és perquè estic esconyat i m'ofego.
Ella tan contenta, cantant, xiulant i xerrant, no va parar en tot el camí.
Jo ja he complert i sí, és la de sempre, no ha canviat.
De tornada al Bar per fer la birra de rigor trobem més "companys de vida" per petar la xerrada i tornar a casa.

Nota: La via “Pitu i Núria” a la Miranda de sant Joan esta dedicada a aquesta parella, que tan records em porten.